Trobem una perfecta integració de l'escultura i la pintura en l'arquitectura romànica. Tant l'escultura com la pintura juguen un paper rellevant en exaltar el simbolisme de l'església. Aquesta qüestió esdevé molt significativa perquè el sentit simbòlic està present sempre en l'estètica del romànic, tant en la representació con en la integració en les diferents parts del recinte. Les figures que es representen tant en pintura com escultura, estan marcades per un fort hieratisme i és evident la seva manca de naturalitat. Tot està tenyit d'aquest sentit simbòlic i trascendental.

És important destacar l'adaptació al marc arquitectònic de les figures representades. Trobem una extensa temàtica iconogràfica, sobretot escenes del Antic Testament i del Nou Testament, formes vegetals, el bestiari medieval, al.legories vàries,... En aquesta època es repeteixen sovint les representacions de la Maiestas Domini i l'Apocalipsi. Els models estan basats quasi sempre en il.lustracions de manuscrits. L'artista té categoria d'artesà i no pretén l'originalitat, tot i que en ocasions aconsegueix destacar amb alguns dels seus treballs.

L'escultura romànica està present als relleus i claustres de les esglésies. Cada peça té el seu significat sempre en relació amb l'arquitectura on apareix esculpida. Forma part de l'edifici on s'ha integrat i així la podem trobar a brancals, arquivoltes, timpans, capitells, cimacis,... agafant una funció del tot rellevant. Per exemple, l'escultura d'una portalada feia referència a missatges evangèlics i servia per adoctrinar els fidels, per instruir a la gent illetrada del poble.

L'escultura no és un afegit sinó part integrant de la peça arquitectònica i té unes connotacions ben definides.

El màxim apogeu de la plàstica romànica es produeix a finals del XI i durant el segle XII, sobretot al nord d'Itàlia, regnes cristians de la Península Ibèrica i a l'est i sud de França.

L'escultura busca adaptar-se al marc arquitectònic i es genera una complaença per la il.limitada representació figurativa, un veritable horror vacui. Altra característica d'aquesta escultura és el hieratisme i la solemnitat d'aquestes figures que es relacionen amb la tradició bizantina. Tota la composició està basada en la jerarquització. La figura de Crist sempre serà la més gran i, per tant, es situarà en la part central.

Els artesans de l'època tenen interès en el simbolisme, segueixen amb fidelitat la narració del conjunt de llibres i escrits de l'Antic i el Nou Testament però mai pretenen representar la realitat de formes i objectes. L'escultura té que veure amb un procés intel.lectual, l'objectiu no es tracta de la representació fidel de la natura. Com ja he esmentat abans, és bastant habitual que les miniatures dels textos sagrats serveixin d'inspiració per l'artesà encarregat de l'obra escultòrica. La influència dels Beats va ser determinant en aquest aspecte.

És comú que els relleus s'adaptin a un programa iconogràfic, sobretot en les portalades, una part de l'església que dóna joc per establir un extens repertori d'imatges i escenes. El timpà conté la imatgeria més important: maiestas, tetramorfos (símbol dels quatre evangelistes), els vint-i-quatre ancians de l'Apocalipsi,... L'escultura de les arquivoltes (representacions d'oficis, pecats,...), els capitells (escenes bíbliques),... és secundària i es relaciona amb el tema representat al timpà.

La influència nòrdica es mostra en la preferència per les formes abstractes i les vegetals.

Recordem que els relleus romànics es pintaven per donar més èmfasi a l'expressivitat de les figures. Ara la majoria d'aquests relleus han perdut la seva policromia però encara tenim exemples de perdurabilitat dels pigments sobre de la pedra.

Depenent de la zona geogràfica, el naturalisme arriba a l'escultura més aviat o més tard. S'ha establert la data del segle XIII per concretar l'inici d'aquesta tendència al naturalisme enllaçant amb l'estètica gòtica.