Les moltes transformacions que es produeixen cap el 1000 tant a l'àmbit polític com l'econòmic, cultural o artístic donarà lloc a l'estil prerromànic, pont entre l'art carolingi i l'art pròpiament romànic. Tant construccions civils com religioses són freqüents durant aquest temps. No obstant això, és evident la proliferació d'esglésies gràcies a donatius i devocions dels promotors en el món occidental. Es van substituint els edificis destruits per invasions enemigues i decideixen construir en pedra en lloc de fusta per la seva perdurabilitat. Es van adaptar aquests edificis segons les necessitats de culte en cada regió, la capacitat més gran respon a la necessitat de recollir a un major nombre de fidels i membres de la comunitat monàstica.

Riquesa arquitectònica en honor a Déu i esdevé imprescindible tenir un recinte solemne ideal per col.locar les reliquies dels sants. La influència antiga, bizantina i carolingia conflueix en un estil interessant, molt creatiu i singular.

El nord d'Itàlia va jugar un paper clau en la formació del Romànic català. Durant el segle X ja contenia els trets definitoris del primer art romànic meridional que passarien uns cinquanta anys més tard al sud de França i a Catalunya. Es diu Romànic llombard perquè se suposa que van ser grups de pedraires procedents de la Llombardia els que van escampar l'estil fins a la zona pirinenca.

Es va difondre una tipologia d'edifici religiós essencial: talla dels carreus de reduides dimensions amb pedres obtingudes a cops de martell i diposades en fileres bastant regulars a imitació d'un aparell de maons. Sovint, els edificis agafen com a model a seguir la planta basilical clàssica d'una o vàries naus, això sumat a la tradició de la planta central que fa referència a l'Antiguitat clàssica tardana que encara perviu.

Destaca l'ús de voltes de pedra a tota la construcció. Les primeres naus cobertes amb volta de canó continua sense arcs faixons i inspirada en models romans. Amb el temps, la nau central adoptà volta de canó amb arcs faixons i naus laterals, volta d'aresta.

Els inicis del romànic es defineix per les primeres experimentacions amb la tècnica de la volta en naus de dimensions reduides. Amb l'aparició d'aquest tipus d'arc, el pilar adoptà forma de creu i reforçat per ressaltis i columnes adossades. A més a més servia de suport per grans arcades dels trams que donaven ritme a l'espai intern. Murs de gran amplària, poques finestres i estretes,.. Absis elevat per la presència de la cripta (una sala columnada, baixa i abovedada, de poca profunditat amb la mateixa forma i dimensions que la capçalera. Les criptes eren un lloc propici, ideal per venerar les reliquies en moments que el culte d'alguna reliquia en qüestió augmentava considerablement.

També destaca la torre octogonal, altre tret indispensable en aquestes esglésies. Elevada sobre el creuer, damunt d'una cúpula construida sobre trompes. El campanar de planta quadrangular i amb registres superposats on transmet el tipus compositiu arquitectònic tan comú a Itàlia.

Els primers edificis de meitat del segle XI es fan sense decoració escultòrica. Els arquitectes inventen una decoració arquitectònica original que revitalitza els murs. Els murs interiors amb grans fornícules que provenen del món romà (mausoleus i termes) o de l'àmbit cristià com ara les rotondes dels baptisteris o els martyria. Posteriorment s'adaptaren a criptes i absides basilicals.

L'exterior dels edificis es caracteritza per la decoració d'arcades i motllures llombardes. Motllures verticals col.locades sota les cornises d'aquests arquets enquadrats per fines pilastres anomenades lesenes. Entre dos lesenes poden haver-hi de dos a quatre o més arcs. Decoració que trobem a l'abside, els murs laterals de la nau i parets del campanar per assenyalar els diferents nivells i a les façanes per marcar la seva estructura.

Un dels trets que més defineix l'arquitectura catalana esdevé la pervivència o continuitat del primer art romànic meridional. L'església de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, consagrades el 1123 converven elements de l'arquitectura de la primera meitat del XI, com el tipus de carreus (bastant petits), la presència de lesenes i campanars. Mica en mica anirà evolucionant el tipus d'aparell emprat. Les novedats normalment provenien del nord d'Itàlia.

Durant aquest periode és molt intensa la influència exterior. Recordem que a mitjans del segle IX destacà la formació de la Marca Hispànica, una confederació de comtats sota l'hegemonia francesa.

Pervivència de molts elements carolingis i ornaments de tipus califal en l'etapa del primer romànic (tenim com a exemple a Sant Pere de Rodes).

La influència llombarda és del tot determinant. Arriben grups d'arquitectes llombards repetint els mateixos esquemes compositius: arcuacions cegues recolçats en franjes verticals que divideixen el parament i també la torre, destacant el seu perfil sobre l'horitzó. Tan sols aquesta decoració és la que ornamenta l'edifici, així la resta de l'edifici esdevé bastant sobri i auster. Simplicitat en la concepció arquitectònica. L'auster estil llombard dóna impuls a Catalunya en obres com ara el monestir de Ripoll. El Romànic català de muntanya es distingeix per la seva solemne torre (cilíndrica a Andorra i de secció quadrada a Boí), mateix aspecte del parament, cobertes de fusta i els peculiars absis.

El visigot sobre la base romana, el mossaràbic i el carolingi, es van consolidar en un estil propi. Les tradicions es veuen reflectides en la monumentalitat, la decoració escultòrica, els capitells corintis d'arrel clàssica i la decoració amb tècnica del bisellat d'influència califal.

Durant el primer quart del segle XI entra una nova fórmula constructiva que no és altra que la llombarda. Els picapedrers o magistri lombardi arriben a terres catalanes procedents del nord d'Itàlia i sudest d França. La construcció més antiga que es conserva és Santa Maria de Roses que destaca per la seva austeritat ornamental.

Gran impulsor d'aquest art va ser l'abat Oliba. Va ampliar l'església de Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà i la Catedral de Vic. Una mostra perfecta d'aquest estil és la ja evolucionada Sant Vicenç de Cardona. Aquesta manera de concebre i fer té continuitat al llarg del XII.