El coneixement de l'art romànic d'Europa occidental es remunta tan sols a mitjan segle XIX , s'aplicava per primera vegada el nom de romànica a una determinada arquitectura, relacionant-la amb les llengües romàniques i el món romà (per la volta i els murs gruixuts). La denominació es referia a l'art romà, del que es creia que derivava.

Actualment definim l'art romànic com el conjunt de manifestacions artístiques que es realitzen a l'Occident europeu, l'art del primer període medieval entre els segles X i el XIII. L'art romànic se'ns presenta com el llenguatge estètic de la societat feudal: és un art monàstic i aristocràtic. Clericalització de la cultura i predomini de la fe sobre la raó, donaven a l'Església el dret d'establir de manera autoritària i inqüestionable els principis orientadors i els límits de la cultura. L'art, considerat com una extensió del servei diví, adoptà els principis d'autoritat, jerarquia i teocràcia, i els va traduir en una visió deshumanitzada, antinatural i simbòlica de la realitat. Els espais arquitectònics i els cicles iconogràfics que recobreixen els murs de les esglésies, ens recorden que l' ésser humà està subjecte a una autoritat suprema, associable a Déu i, al mateix temps, al comte, abat o rei, el món està ordenat per Déu, i no ens podem rebel·lar contra l'ordre establert. Per tot plegat l'art romànic se'ns presenta com una manifestació de la presència de Déu. És Ell qui va a l'encontre de l'home i li imposa el seu poder. Per això la concepció espacial de l'arquitectura romànica està obsessionada en la definició d'un espai interior, protegit, tancat a l'exterior, en el que l'home, un home acovardat, temorós, s'acosta a un déu omnipotent i castigador.

Es diu que l'art romànic tenia un caràcter eminentment docent, aquest art s'adreçava a un públic que ja sabia el que se li explicava, un públic que coneixia el símbol representat. L'obra, doncs, mostrava a través d'un símbol la realitat sagrada, la visió de Déu. L'obra no era sinó un instrument que servia perquè l'home feudal, davant la pintura o l'escultura, reconegués el símbol que se li oferia i així se situés en un estat mental que l'aproparia, no per un procés racional, sinó espiritual a Déu.

És aquesta situació de l'espectador, aquesta intenció de l'artista, aquest concepte religiós i estètic i aquesta manera d'ordenar les formes, procedents d'estils anteriors i amb preeminència de l'art romà provincial, reproduint l'esquema del sistema feudal, allò que determina l'estil que s'anomena art romànic.Aquest estil eminentment religiós, té una sèrie de trets comuns que l'unifiquen:

La tendència homogeneïtzant de l'estil sembla que és conseqüència dels contactes freqüents que tenien els diversos pobles arran de les croades i dels pelegrinatges.

Una de les tendències localistes més destacades fou l'estil llombard, provinent del nord d'Itàlia i que va influir molt en l'estil romànic català.